Millor mentiders que dictadors?
(Document repartit l'11 de setembre de 2007, de 11 a 12, en la cua per les ofrenes a Rafael Casanovas (400 exemplars))

 

Era millor Hitler que Franco, únicament pel fet que Hitler pujà al poder amb 17 milions de vots?

Són bons els nostres actuals dirigents només per haver pujat al poder com Hitler i no com Franco?

 

No poden ser tan assassins com Hitler i tan traïdors que fins i tot Franco i Hitler s’horroritzarien?

Gráfica de la natalidad desde 1900. La natalidad desciende hasta 1946, pero a partir de 1948 se recupera hasta 1975, año de la muerte de Franco. Seguidamente, cae espectacularmente hasta el 2000, recuperándose algo a partir de este año.(Les opinions aquí exposades són de part o de la totalitat dels socis d’Edip Rei, associació contra l’exclusió jurídica)

Difamació i liderat:

Les semblances entre els nostres actuals dirigents i Adolf Hitler no es limiten, malauradament, al seu èxit en els resultats electorals. Les semblances més sinistres rauen en les seves estratègies per tal d’aconseguir els vots de les masses: trien un “enemic” oportú, al qual difamen sistemàtica-ment. Poc a poc, ningú s’atreveix a dir res a favor de “l’enemic” difamat. Poc a poc, atacar-lo i difamar-lo més i més esdevé una “molt bona operació d’imatge” per a gairebé tothom: polítics, intel·lectuals, informadors de tota mena...   I fins i tot particulars! Tothom s’apunta a allò que a tothom beneficia... excepte a les víctimes, naturalment, que ho passen força malament en mig de la insensibilitat general.

En temps de Hitler, ho passaven malament els jueus. Ara, entre altres, els pares de família que fan de “caps de turc”, titllats d’assassins als mitjans de comunicació, sacrificats així a la lluita entre partits (més de 250 000 detinguts en 3 anys (2003-6), segons Díaz Herrera).

 

Els partits, els intel·lectuals, els mitjans de comunicació i, com hem dit, els particulars, competeixen entre si per tal de demostrar que estan més radicalment que ningú en contra del col·lectiu difamat i a favor de les seves víctimes. I una manera de liderar aquesta lluita és no tenir gaires escrúpols en violar els drets dels presumptes “opressors”, tot fent “tabula rasa” de les “garanties” de “l’Estat de dret”.

 

La violació dels drets no és més que un cas particular de la lluita de “tots contra tots” o “lluita de classes” dins la societat. Una lluita molt destructiva que, a més, fa que tant els nostres dirigents com els ciutadans descuidem la justícia i molts aspectes essencials per a la nostra societat, per a la nostra sostenibilitat. Un cas espectacular és la desatenció sobre la caiguda de la natalitat des de què aquest sistema demagògic es va implantar entre nosaltres (veure gràfic, facilitat per Carles Boix, USA, a través del Centre d’Estudis Jordi Pujol).                 http://edipo.info

Portada de "El varón castrado", de José Díaz Herrera.

El varón castrado

Recomanem el llibre “El varón castrado”, del periodista d’investigació José Díaz Herrera, que analitza, amb un gran cúmul de casos, la violació de les garanties judicials, derivada de la informació tendenciosa sobre la “violència de gènere” o “violència masclista”.

 

Malgrat el grandíssim valor d’aquesta obra, hem d’advertir als lectors que està restringida als casos relacionats amb la “violència de gènere”, i pràcticament no posa res de les violacions sistemàtiques dels drets fonamentals dels ciutadans que van començar justament amb aquesta democràcia (algunes, com els atacs al professorat, ja existien sota el franquisme. Recordem que l’Aprovat General Polític, AGP, del que parla, per exemple, el historiador Josep Mª Colomer (La Universitat sota el franquisme), ja es va aconseguir atacant el professorat en temps de Franco. Però, a diferència d’ara, els poders públics no participaven en la destrucció de l’autoritat del professorat).

 

Cal advertir que fins i tot el cas de la violació (“castració”) dels drets dels barons i dels pares de família en particular apareixen parcialment. Per exemple, l’assassinat dels pares de família i l’atac i destrucció de les “parelles mixtes” s’instiga “oficialment” des de 1977, i l’administració no sembla tenir cap escrúpol per a finançar l’apologia d’aquests crims. Fets coneguts dels quals Díaz Herrera no en diu res.

 

Una altra advertència als lectors és que la lluita d’Edip Rei no es restringeix als casos que descriu Díaz Herrera, encara que siguin indignants i dramàtics. Edip Rei combat una malaltia social i política capaç d’extingir el nostre poble i la nostra cultura. Una malaltia molt pitjor que la del nazisme a Alemanya, capaç de bloquejar la capacitat de pensar de la població sencera, incloent els més alts dirigents i els més grans intel·lectuals i professionals.

 

 

Acudit: Mujer: Si no haces lo que te digo, te denuncio. Final: Hombre en la cárcel, con el titular: Otro maltratador encarcelado, otro éxito de la ley de la violencia de género.

Bàsicament, “El varón castrado” denuncia el que il·lustra aquest acudit tret d’Internet i, sembla ser, que Díaz Herrera ha escrit el llibre per ser ell una de les víctimes.

 

La lectura de “El varón castrado” ja posa els pèls de punta a molts que han conegut el tema sobre la seva pròpia pell, fins el punt que es confessen incapaços de continuar llegint. Però aquest llibre existeix i es pot difondre perquè afecta víctimes que es poden defensar (malgrat no puguin recuperar el que han perdut, en molts casos: no és el mateix). Però imaginem què passa quan aquesta màquina infernal violadora dels Drets Humans actua contra col·lectius que no es poden defensar, com són els nens de l’escola o uns joves educats en la violació dels seus propis drets. Són els casos en els quals no hi ha defensa ninguna els que ens porten a la destrucció de la nostra societat i de la nostra cultura, perpetrada per la totalitat de les forces polítiques parlamentàries, a causa, com hem dit, de la competició per “lluitar” contra els col·lectius difamats.

 

Sobre la violació dels drets dels nens a l’escola, podeu veure el nostre web http://edipo.info => Mapa temático => EDUCACIÓN. Per tal de veure la violació dels drets dels joves, podeu veure la columna “MUERTES” => Ignoradas. I també, la columna “DERECHO”, en la que també podeu veure reflexions sobre la caiguda de la natalitat, així com la columna “VIVIENDA”. Sobre la discriminació dels homes podeu veure la columna “IGUALDAD”.

I sobre els fonaments teòrics de la nostra associació contra l’exclusió jurídica, podeu veure el nostre web http://antigona.org => Mapa del web, especialment el link “La Llegenda”. Cal remarcar que ni entre els nostres polítics ni entre els intel·lectuals, incloent els juristes, hem trobat encara ningú que entengui el principi d’igualtat davant la llei, restant les víctimes indefenses, tal i com podem veure en el link Indefensió: El nen “boig”.

 

Díaz Herrera i els partits

És curiós que “El varón castrado” ataqui i ridiculitzi únicament el PSOE i el PP. Gairebé no diu res o, fins i tot, deixa bé, la resta de partits, encara que grotescos violadors dels drets ho són tots.

 

És especialment il·lustratiu de la situació el que diu del PP. Per exemple, diu que un grup de la ONG “Defensor de los Padres y sus Hijos” va anar a trobar el senador del PP i expresident del PP per Madrid Pío García Escudero, i, abans que ells arribessin a demanar-li res, els va dir: –“No se preocupen ustedes, que a esa ley la vamos a parar nosotros en el Senado”.

 

La exministra de Sanidad y Consumo, Ana Pastor, diputada per Pontevedra, els va dir: -“No se preocupen. El PP no va a legislar nunca contra la mitad de la población. ¡Eso sólo cabe en la cabeza de un loco!

 

La senadora i portaveu adjunta del PP Rosa Vindel, va dir: -“El Proyecto de Ley Orgànica de medidas contra la Violencia de Género que este jueves aprobó el pleno del Senado por unanimidad y que se ha remitido al Congreso para aprobación definitiva es inútil, impreciso, carente de medidas y escasa porque deja a un lado a muchos sectores sociales y no nace con consenso”. I, també, amb la secretaria del Área de la Mujer del PP de la Rioja, va dir: -“La ley es un disparate, es inconstitucional y va a conseguir más muertes. No es más que una recopilación de normas del PP con el agravante de que es inconstitucional, al introducir matices de género”. I, també, havia denunciat la inconstitucionalitat de la llei al Senat contra el parer de Jesús Caldera, Ministre de Treball i Assumptes Socials, etc.

 

Però, malgrat tot, TOTS voten a favor d’aquesta llei.

Van preguntar a la diputada del PP i portaveu de la “Comisión Mixta de los Derechos de la Mujer y de la Igualdad de Oportunidades”, Susana Camarero Benítez:

 

-          Com és que el PP va a votar una norma que no té ni cap ni peus?

-          És que si no ho fem, ens diran masclistes –replicà Susana sense cap rubor.

-          Però, i perquè no us diguin masclistes esteu disposats a votar una llei injusta?

-          És una estratègia de partit. No queda més remei.

-          Una estratègia equivocada, no?

-          Doncs no. Quan guanyem les properes eleccions generals, el primer que farem serà canviar la llei. Tinguin-t’ho per segur!

 

Díaz Herrera acaba comentant que les opinions del PP van per un costat i els seus vots, per un altre. O sigui, que els vots del PP són mentida podrida. No tenen cap sentit de noblesa, de respecte, ni de dignitat. Ni de responsabilitat política. Però, en aquest sentit, TOTS els partits parlamentaris poden ben dir: TOTS som el PP! ¡Irresponsables!

(I, malauradament, també en molts altres sentits). Si no vols que aquests irresponsables acabin amb el nostre poble, demana informació a Edip Rei, per mail o a l’Apartat de corr. 99064/ 08080 Barcelona. Tel. 931 636 626.


Mortalitat dels joves i fracàs escolar

Gráfica de la variación de la mortalidad de los jóvenes con la edad. Años 1990, 1985 y 1980. Se ve un escalón en la mortalidad de los varones, que se duplica entre 1985 y 1990.Abans que esclatés als mitjans de comunicació el cas de la “violència de gènere” (1997), ja era comú a la “classe política” la violació dels drets dels ciutadans. Però, més que els drets dels pares de família, dels homes adults, es violaven els drets dels nens i dels joves. Violacions políticament molt més destructives, per quant els nens i els joves són el futur del poble i, sobre tot, no tenen defensa com els homes adults.

L’excusa per aquestes violacions era també el “patriarcat”, el “masclisme”. Però no la violència contra les dones, sinó els “privilegis” dels “homes”, que sempre ho tenen “tot” més fàcil. Era això veritat, o era una altra mentida? Tothom ho deia perquè era veritat, o bé tothom ho deia perquè era mentida?

 

Sense llibertat, no ens podem fiar del que hom diu. Anem als fets:

 

Observem el gràfic de la mortalitat dels joves: a partir de l’adolescència. La mortalitat dels nois fa un clar esglaó, que es mantenia fins els 32 anys en 1985 i fins els 37 en 1990. Aquest esglaó no existeix en la mortalitat de les noies, la qual cosa fa que la mortalitat dels nois arribi a ser fins quasi 4 vegades la de les noies!

 

¿És aquesta realitat compatible amb el que es deia, que els nois ho tenen tot tan fàcil i que les noies ho tenen tot difícil? Que les noies són les oblidades? NO!!!

 

I només en la mortalitat s’ha detectat aquest desavantatge dels nois?

NO!!! També s’ha detectat en els estudis que s’han fet sobre l’educació. Però, pel que sabem no s’ha fet ni cas d’aquest estudis, i fins i tot s’han segrestat i els investigadors han estat acomiadats i incomunicats, com va ser el cas del realitzat per la CIREM el 1996, amb el resultat que els nois van per davant de les noies en TOTES les característiques NEGATIVES i per darrera en TOTES les positives.

 

La notícia d’aquests resultats va ser publicada a la premsa el 12 de novembre, però ja no se’n va saber res més. I els representants del Departament, davant les reclamacions d’un soci d’Edip Rei van “justificar” aquesta violació dels drets dels nois tot dient que “no és hora d’ajudar els “homes” (sic), ja que les dones porten milers i milers d’anys oprimides”.

I quina culpa tenen els nens de l’escola que uns homes hagin oprimit les dones? I quina culpa tenen les professores d’haver d’aguantar alumnes inadaptats? I quina culpa tenen les mares per a que els nostres dirigents no vulguin ajudar els seus fills, ni apartar-los de les conductes autodestructives? En canvi, per tal de promoure l’assassinat encobert, per exemple, ajudant els narcotraficants, per exemple, sí que té diners l’administració. Ho tenim clar, oi? (Veure “EDUCACIÓN” al web edipo.info)

 

L’assassinat de molts

Violar els drets dels nens per raó del seu sexe és, evidentment, una discriminació per raó de sexe. Però, com aquesta discriminació consisteix en no voler resoldre un problema greu de la seva educació, evidentment relacionat amb conductes autodestructives que produeixen molts morts, podem dir també que es tracta d’una negligència temerària.

 

Però, ¿és possible una negligència de tan gran abast, amb tan gran consens, sense un gran interès per no estalviar, o per provocar, aquestes morts de joves?

 

Aquí ens topem amb una altra gran comèdia pública: la de què, en una societat “patriarcal”, les úniques que perillen són les dones, que els únics prejudicis, discriminacions i atacs són contra elles. Com si els mascles desitgessin eliminar-les al màxim i quedar-se el més solets possible! Quina farsa! El major interès dels mascles és tenir, en proporció, el major nombre de femelles, quedar ells en minoria. Per aquesta raó, tendeixen a atacar els competidors, a expulsar-los, humiliar-los o eliminar-los. D’aquí ve la ficció de què ho tenen tot tan fàcil, de què no necessiten els seus drets! Que són culpables de prejudicis... només contra les dones!

Els prejudicis que possibiliten l’eliminació dels competidors, i barrar-los el pas per incorporar-se a la vida adulta, són més aviat els prejudicis contra els barons mateixos! Quants més joves quedin marginats amb educació deficient, frustració, drogues, treball precari, sense sostre, presó, etc., més dones joves queden lliures! Però, clar, la natalitat cau i la corrupció es generalitza. Adjuntem una editorial del partit Unificació Comunista que critica l’absurd de no protegir la família perquè “tenir fills està passat de moda”, i com s’enganya les dones fent veure que no tenir fills és “progre”. El fet que Unificació Comunista tingui majoria femenina en els seus quadres està d’acord amb la nostra tesi.